musa

Sembla mentida. Aquí estic, escoltant Xavier Rudd i redactant el que fa un parell d'anys semblava una idea més, com d'altres. De fet, va ser al juliol del 2020 el primer intent de crear alguna cosa escènica que s'assemblés a una peça de dansa i que dins del moviment i la coreografia hi hagués també un punt de recerca dramatúrgica entorn el canvi climàtic i la possibilitat de sentir-nos part de la natura, de connectar amb el nostre entorn i activar la idea de comunitat a través dels nostres cossos que són tots fets de la mateixa matèria i de la mateixa manera. I va ser des del meu cos en relació a les persones que tinc al voltant que vaig començar a pensar en el cos de les dones com a creador, com a animal que genera un altre cos dins seu, entre les vísceres i amb l'aparell reproductor ben inflat funcionant a tot drap, fent anar les hormones com boges per calmar dolor, generar il·lusió i donar força. Una força ancestral que beu d'una intuició d'àvies cuidadores, com els arbres que veig ara mateix per la meva finestra. Verticals totes les arrels, soques i branques. Fulles i fruits. Aquestes àvies salvatges i centenàries que segueixen aquí, entre nosaltres a casa, als jardins i patis, als carrers, als boscos, a les platges i rius, a les muntanyes i bàsicament a tot arreu. Fins i tot al petit test de la terrassa de casa de la mare, bonsài.

Ara afegiré una cosa que no té res a veure, però m'agrada que el traductor del telèfon mòbil cada vegada que escric per posar un missatge a les persones estimades, m'ho corregeix com a bonsais. I més enllà d'aquesta anècdota, retorno al tema inicial. Com i des d'on es generen aquests pensaments estranys sobre els ecosistemes. Sobre l'ecologia, l'ecofeminisme i l'activisme artísic.

La foto de l'estimat Pep Pérez Guarro que podeu veure a l'inici del text, va fer-se durant una travessa pel parc d'aigües tortes i st maurici. Aquell dia també ens vam retratar nus vora l'aigua del llac que estava glaçada. I em va fer pensar en les similituds que hi ha entre les formacions d'herba entre les roques i els pèls que poblen cares, aixelles, angonals, sota-nassos, orelles, etc.

Una bona notícia arriba, una rere una altra en un període de temps d'uns mesos:
hem guanyat la beca Agita de l'Ajuntament de Figueres i comptem amb la co-producció del Festival Z de Girona. Això vol dir que... l'equip de persones bonsàis de Musa, es posa en marxa.

MUSA
i altres
aus aquàtiques

estàs llegint el capítol 2: ens trobem

L'equip. Constel·lació de persones que es troben després d'haver fet camins diferents i que en un moment donat, per pura casualitat es troben, es coneixen, es parlen, es riuen, s'estimen, es donen suport.

Aquí estem. L'equip pren cos. Sabem qui som, coneixem algunes menys i d'altres més de cadascuna de nosaltres. Però totes nosaltres hem compartit i compartim una mateixa sensació física i psíquica vers com ens relacionem en conjunt i amb el que ens envolta. L'esforç hi és. En totes. Les ganes, també. La natura es reflecteix als ulls de cadascuna, d'una forma diferent i concreta. M'agrada fer aquesta primera reunió d'equip una primera reunió que ja va ser fa un mes o dos des d'avui que ho escric, però encara no m'havia adonat del poder que tenen les ides de les persones quan s'exposen de forma conjunta. Les idees prenen cos. Poc a poc, en conjunt. Revisem idees de quan vam fer el laboratori a l'EMDC de celrà. I ens preparem pel que serà ara l'inici de la residència al Convent de Pontós, des d'on comença aquest diari. La resta fins ara, ha sigut una mica un flashback per situar-vos i donar context.

Queda una setmana només per ser totes altra vegada! Molta emoció també per retrobar-nos i compartir el dia a dia, aquí a casa.

Com entenc l'equip de persones dins de la creació és des d'una perspectiva molt fluida. He pensat en diverses persones ja d'entrada i he anat veient si a elles també els hi fa ganes de provar totes aquestes idees i possibilitats entorn un tema de creació, que és el de musa. Llavors, poc a poc hem anat acotant fins a ser unes miques menys però encara em queda una sensació molt bona de poder comptar amb persones per un futur que ara no hi són. Ja que l'equip ha de ser dinàmic i el que es treballa ha de poder jugar-se des de diferents cossos i maneres de fer. Per tant, ara mateix hi ha un equip, que serem fins al juliol i llavors veurem si es configura un altre o si continuem igual. Com les amistats que venen i van, com les persones de les que t'enamores i deixes que lliurement cadascú faci el seu camí i celebres quan et retrobes. Dons més o menys per aquí va.

estàs llegint el capítol 3: organització micro-macro

Avui és un dia estrany. Estem compartint idees i sensacions sobre com es pot generar una atmosfera a l'escena sense que hi hagi algú que la genera. Sense que la direcció tingui un punt de restricció ni de jutjar a aquelles persones que estan proposant a l'escena. Sense que hi hagi bó o dolent.

Estem d'acord que per sentir-nos dins d'alguna cosa necessitem també poder relacionar-nos amb ella des d'un interior que ho viu. Un interior que és permeable al que sentin, al que escoltem i a tot allò que hem parlat durant la creció.

Tot i això encara no hem trobat un paisatge comú, encara no sentim l'ecosistema viu.

què és col.lectiu i com es genera?

Moltes høres davant l'ordinador. Moltes høres per gestionar correus, estades, transports, espais. I tot fer-ho des d'un espai que ens sentim a gust amb el com i no tant el què fem. El com esdevé doncs una prioritat. Fer-ho proper, fer-ho lluny d'espais urbans que són centre de vida cultural. Volem posar l'accent al que passa fora, per veure les coses diferents, per poder ser més properes al nostre viure.

Fem també repàs de la residència anterior a Nau Côclea de Camallera. I trobem aquests vídeos divertits, sobre les primeres idees d'ecosistema i les primeres proves amb gestualitat i paraules. També provem introduint un objecte dins de l'ecosistema a veure què passa i sembla que la Idu es troba com peix a l'aigua amb la corda.

estàs llegint el capítol 4: residència a Pontós

20 al 25 d'abril del 2022

La residència precedent a Pontós va ser a l'EMDC al gener. Tornem a revisar també el material que tenim de llavors. Ha tornat la Laia de Miami i així podrem reincorporar-la al que vam fer a l'última trobada. Ara sí, podem dir que comencem a veure què funciona i què no en termes d'ecosistema. Durant la investigació veiem que ens falta fins i tot un llenguatge per poder trobar la manera com totes ens referim a allò que sí, està en sintonia amb musa. I allò que no ho està i no serveix. I fer-ho de forma inuitiva, sense necessitat de justificar o raonar res.

Durant Pontós ens hem marcat uns objectius sobre acabar d'investigar l'objecte: corda. I definir quines estratègies volem utilitzar dins de l'ecosistema.

estàs llegint el capítol 5: residència a la Sala Kropotkin
el Canal de Salt

sentir que d'alguna manera les coses

del 21 al 27 de juny del 2022

La sala Kropotkin és bonica i profunda. Té una llum natural que ens fa decidir que sí, que la peça ha de ser sempre en espais naturals. I d'alguna manera connectem amb la sensació que podríem quasi anomenar 'peterbrooktesca' de deixar-nos endur pel buit. Ens agrada l'espai quan no hi som, ens agrada el silenci d'un lloc gros en el qual pots imaginar-te fent múltiples històries. Però després en fas una o fins i tot, tries no fer-ne cap. No fer-les físicament, tot i que la màgia d'aquest lloc, és que sí que succeeix en l'imaginari de la que mira i es reconeix vista en aquest espai espectacular (no vinculat a l'espectacle).

De fet, hem deixat les grades i la tarima de l'escenari a la nostra esquena, i situem decididament el públic al nostre voltant. Volem que allò que passi sigui compartit, ens agrada pensar en un públic testimoni que ens acompanya i que, d'alguna manera, és també generador de tot-allò-que-no-ha-passat (el que parlava unes línies més amunt). I no només entendre el públic com a receptores.

La veritat és que ens hem plantejat molt sovint com incloure el públic des d'un espai que no sigui violent. Sinó que les inclogui des de l'estar mateix de públic, sostenint una acció que passa i que és compartida entre totes, sense que específicament hi hagin voluntàries o es reclami la participació concreta d'algú.

Sí que és cert que en aquesta pesquisa sobre el públic en l'ecosistema escènic de MUSA hem optat per deixar unes targes amb colors, que poden o no fer servir, i que poden o no, passar-se entre elles.

Per tant, si algú té ganes de provar què passa si aixeco aquest color... està convidada, i si no, doncs tampoc passarà res, no esperarem a ningú. De la mateixa forma com tampoc deixarem que algú intenti sabotejar a través de les seves decisions. Així doncs, hem fet unes regles internes específiques per poder optar a tenir un públic que pot canviar i modificar sense que per nosaltres sigui una anada d'olla constant.

Una altra qüestió durant aquesta setmana ha sigut l'ús de la paraula. Ens hem estat trencant el cap per veure com incloem tots els moments que ens semblaven xulos vers la poesia i la veu. Però finalment ho hem deixat estar i hem buscar generar un espai sonor. De moment, la paraula serà un espai sonor que ens acompanya i que també provoca canvis, però de moment no amb la mateixa intensitat que ho fan els altres elements. Això ens agradaria canviar-ho en un futur no llunyà, de fet quan tornem a reunir-nos, després d'algun moment de pausa i abans d'alguna mostra paral·lela a seguir investigant. Hem vist moltes possibilitats pel joc amb la veu i la poesia, però ens queda molt per explorar.

estàs llegint el capítol 6:
no se sap què passarà

El futur és sempre incert. Però aquest any (setembre22-setembre23) encara ho és més. Musa es troba encara a les beceroles del seu naixement. En total unes 5 setmanes de creació que ens han ajudat a definir el tipus de llenguatge i a conèixe'ns entre les 7 persones que ara som físicament a l'equip (5 artistes + producció + foto). Uns mesos que han sigut fructífers per encarar el que serà la proposta. Ara... ARA, ens toca començar.

Però se'ns fa difícil trobar les col·laboracions adeqüades, no hem rebut subvencions que esperàvem i tot plegat es posa difícil per sostenir un equip de 7 persones. De moment, el calendari està congelat fins al desembre.

I en paral·lel, producció anem fent per veure si ens colem en el cor d'algú i rebem alguna empenta monetària. I mentrestant, només ens queda la reflexió de què la vida artística és una lluita constant pels recursos. Si més no, aquí a esp-cat.